Emoció Simfònica

Orquestra de Cambra Catalana

Emoció Simfònica

Carles Baguer (1768-1808) Simfonia en Sol M

Max Bruch (1883-1920) Kol Nidrei op. 47

Pietr I. Txaikovsky (1840-1893) Andante Cantabile del Quartet n. 1 op. 11

Ernst Bloch (1885-1977) Prayer

Franz J. Haydn (1732-1809) Simfonia Fúnebre n. 44

Òscar Alabau, violoncel

Orquestra de Cambra Catalana

Mariló Carrillo, directora

L’Adagio de la Simfonia Fúnebre és la música que Haydn va demanar que s’interpretés en el seu propi funeral: la nostàlgia i la tristesa, l’ésser confrontat a la mort canalitzades a través d’aquesta música plena d’emocions. En aquesta simfonia Haydn ens presenta el Menuet, que és un cànon en diapasó, a l’octava, com a segon moviment, enlloc de mantenir-lo en el tercer moviment com era costum. Les dissonàncies i els jocs cromàtics i rítmics creen el contrast que posa de relleu el dramatisme d’aquesta música plenament immersa en el moviment de l’Sturm und Drang de l’època.

Haydn era ja un músic conegut a la Península, ho demostra el fet que la confraria de Cadis li encarregués una obra per a celebrar la Setmana Santa: Les Set Paraules de Crist a la Creu. Això ens pot donar una idea de la influència que la seva música exercí en compositors amb vocació simfonista com és el cas de Carles Baguer que va adoptar, per exemple, la simfonia en quatre moviments. Era també costum a l’època atribuir la pròpia música a compositors famosos i això és el que va fer Carles Baguer amb aquesta Simfonia en Sol M, la qual va ser enregistrada per l’Orquestra de Cambra Catalana el 1993.

Al costat d’aquestes dues simfonies, Òscar Alabau ens ofereix tres obres molt representatives de la literatura per a violoncel. Un adagio de Max Bruch consistent en una sèrie de variacions sobre dos temes d’origen jueu: el primer prové de la declaració Kol Nidre que es llegeix en el servei del vespre del Yom Kippur, imitant la rapsòdia del cantor que porta la litúrgia a la sinagoga, el segon una cançó que Lord Byron va recopilar a la seva col·lecció de melodies hebraiques. L’Andante Cantabile: una cançó popular que Txaikovsky va sentir xiular la seva germana inspira aquesta melodia romàntica capaç de fer plorar d’emoció a Leo Tolstoi. Notes que riuen i sospiren i es fonen, que ploren, s’enfaden i volen com un cristall trencat. Acabant amb la Pregària reflexiva, emocionalment intensa i expressiva de Bloch, que intenta capturar l’esperit i ànima jueves complexes i ardents, elaborada a partir del motiu inicial de quatre notes en mode menor.